El Mas dels Russos

Un crit ofegat

2009-12-03T23:16:00.006+01:00

Amics, m'acosto a aquest racó desert a cridar-ho: DEPLORO PROFUNDAMENT la pràctica eliminació de l'impost de successions que aquests dies s'està "perpetrant".

Per un motiu doble:

en primer lloc perquè la reducció prou significativa d'ingressos que suposarà (500? 600? 700 milions d'euros?) no tindrà en paral·lel una reducció de despesa. Altrament dit, per fer el mateix que es volia fer, caldrà endeutar-se més. És a dir, que el que deixen de pagar aquells que han tingut un increment de renda lligat a una herència ho pagarem entre tots, haguem heretat o no. Algú ho troba just?
en segon lloc perquè els impostos no són excuses per disposar d'ingressos fiscals que permetin fer polítiques públiques. Cada un d'ells respon a quelcom, a una idea prèvia: a una voluntat de re-equilibri o redistribució (IRPF), o bé a l'ús de l'espai col·lectiu (IVTM), o al fet de provocar despesa pública (hidrocarburs, alcohol, tabac), o al consum i producció de béns (IVA) .... L'impost de successions, concretament, deriva del plantejament que la riquesa d'una persona no ha de perpetuar-se íntegrament en els seus descendents. Si bé la família és un dels elements fonamentals de l'existència, i és legítim voler que el patrimoni propi serveixi per fer més senzilla la vida dels teus quan et moris, fins ara s'havia considerat que aquest accés a una renda que un no s'ha guanyat per sí mateix, fos gravat per un impost que derivi cap a tota la societat una part de l'herència. Sinó, les fortunes es perpetuarien sense que ningú hagués de fer res per guanyar-se la posició social. O per dir-ho més senzill, encara viuríem sota el poder de l'aristocràcia si no s'hagués posat en dubte i lluitat contra la transmissió paterno-filial del poder, la propietat i la riquesa. Ja sabem que en gran part és així encara, però eliminant l'impost de successions el que fem és dir que no ens importa, que ja ens sembla bé.

Ja ningú sap codificar l'impost en aquesta clau. Fixeu-vos en el vídeo, tothom, periodista i entrevistat, parteixen de la base que hi ha una voracitat recaptatòria de..."Hisenda"...que "no perdona" (la qual cosa vol dir per altra banda que de fet no s'acaba identificant que qui recull l'impost és la Generalitat i no l'AGE).

Puc acceptar que hi hagi mínims exempts. Per sota d'un cert llindar, no podem parlar d'ingressos rellevants que reclamin ser gravats. Fins i tot s'aniria en contra del re-equilibri que entenc desitjable. Però no puc acceptar que ens tremolin les cames quan CiU i ERC amenacen amb pactar pel seu cantó l'eliminació de l'impost.

Per descomptat que no voldria finiquitar la legislatura a aquestes alçades. Però penso que podíem

haver-hi oposat una certa reistència. La sensació que donem és que la nostra manera d'afrontar

la corresponsabilitat fiscal és pulint-nos els impostos. Així que...set-cents milions menys? D'acord,

però del pressupost dels vostres departaments. Menys ajudes a l'esport, a la cooperació, a la

cultura, endarreriment de l'extensió de les polítiques de dependència, menys suport a la

innovació empresarial... oi que no ens ho podem permetre? Si tant ho voleu, carregueu amb el

pes de les vostres decisions.

Tampoc és que des del PSC haguem estat gaire àgils mentalment. ERC necessitava demostrar

que el seu recolzament a l'acord de finançament es traduïa en quelcom de substancial, molt

tangible. Si ja no ens expolien tant, s'ha de notar. I què més simbòlic per gent que ve de pagès

que deixar de gravar les herències?

ERC fa política, i nosaltres ja només sabem fer gestió.

Articles paral·lels

2009-11-22T09:21:00.002+01:00

Sense massa més de quatre hores de son, he llegit aquest matí dos articles que, per mi, poden posar-se de cantó perquè lliguen. Aquest n'és un i aquest l'altre.

El naixement del primer partit anomenat directament partit d'internet em genera a priori tot l'interès. Però el més remarcable, com es veu de seguida, és que no és un nou partit: és una plataforma organitzativa per tal de superar la democràcia indirecta. No hi ha el més mínim postulat propi al qual adherir-se, i fins i tot pots deixar gravat el teu suport a un partit polític convencional per tal que habitualment els diputats eventuals d'aquesta formació puguin votar, de manera proporcional a la relació de suports individuals que s'acumulin, les propostes del teu autèntic partit. De manera paradoxal, doncs, votant el partit d'internet en el fons estaria votant fonamentalment el meu partit habitual. Evidentment la gràcia segons ells és que podria contribuir a conformar la posició dels diputats respecte de cada matèria que es sotmetés a votació. En definitiva, uns diputats-robot, o en termes més tradicionals, uns diputats-notari. Algun d'ells ho defineix com "partido de internet...tu otro partido".

L'article d'en Bohigas (no puc deixar de dir que habitualment és un opinador que em desagrada) situa precisament en el nucli dels problemes de la nostra societat la manca de política. És a dir, la manca d'objectius, vehiculats pels partits polítics, que tinguin jerarquia per sobre dels condicionaments sempre transitoris de l'evolució econòmica i cultural. L'existència, per tant, de geometries més distingibles en l'acció de cada partit, molt menys variables, i sobretot molt menys vol·lubles. Si no hi ha objectius col·lectius només queda el -legítim, no sóc comunista- interès individual. Però l'articulació col·lectiva en positiu de la suma total dels interessos individuals com a única estratègia global -més o menys això és el que propugnen els liberals- ha mostrat les seves limitacions pràctiques, com ha mostrat sempre les seves limitacions teòriques.

El nou partit d'Internet, que sembla que ha de fer el seu congrés fundacional a Barcelona, és doncs paradigma de que ja no semblen cercar-se més objectius que la no delegació permanent del vot, altrament dit, la no configuració de legitimitats polítiques col·lectives en base a la representació, a la delegació també legítima de la voluntat política individual durant el temps d'una legislatura. I així, quelcom que podria semblar una iniciativa plena de frescor,il·lusionant, amaga al meu entendre una nova prova del temps de francisfukuyanisme en el que semblem inmersos.

Amarga corrupció

2009-10-31T01:36:00.002+01:00

Un pelotazo vulgar, es diria. Amb blanqueig de diners provinents d'alguna operació o negoci il·legals o parcialment opacs a hisenda. I potser més malifetes o delictes, greus o menys greus, antics o recents. No en sabem els extrems més concrets, però sembla ja tot prou definitiu per afirmar que la corrupció ha tornat a emergir dins el PSC.

Una reacció ràpida dels nostres dirigents ha produït un mal necessari. Fer saltar pels aires la presumpció d'innocència quan parlem de polítics en actiu. No la jurídica, és clar. Però sí la de servidor públic. Fins i tot -costa no tenir dubtes sobre aquest extrem- se'ls suspèn de militància.

Molt bé. Hem mostrat què fem quan una persona és "enfocada" per un jutge respecte de matèries relatives a la seva gestió municipal, dins un procediment penal. Podrem sostenir sempre aquest nivell d'exigència?

Hi ha quelcom que no podem oblidar. La indignació de la gent no ve del cas concret. Ve de què es pren com a cas paradigmàtic. Els responsables públics ens hem creat el nostre propi sistema de valors de moralitat pública. No el que publiquem a les lleis, no. Un codi no escrit, que ens transmetem per tradició oral. I que ens permet sentir-nos psicològicament habilitats per transitar en les zones grises, aquelles en que les coses no són objectivament delicte en termes de la lletra de les lleis però que trenquen les regles que els ciutadans ens dicten. Coses que no es poden explicar perquè tendeixen a haver de ser justificades molt. "Ells no ho poden entendre".

Tot el que els ciutadans no poden entendre...és signe de que ens hauríem de guardar de fer-ho.

Article important

2009-10-25T10:16:00.002+01:00

Avui el periodista italià Paolo Flores d'Arcais publica a El País un article que em sembla molt important. Lectura obligada per entendre com s'esfilagarsa lentament el lligam que ens uneix amb els ciutadans. No és només la participació electoral el termòmetre que hem de mirar, sino el que mou (i el que no mou) els ciutadans a participar, a les urnes i més enllà d'aquestes.

Els ciutadans ja només participen quasi-massivament a les eleccions generals, on hi ha una disputa igualada pel poder. Una disputa entre dos que van molt empatats estimula el reflex de la identificació. Alhora, tractant-se de les eleccions més polítiques i de més gran trascendència internacional, molta gent considera que són les més decisives per la imatge política col·lectiva.

Però entremig, ens hem acostumat de manera sorprenent a veure com ningú té especial interès en el que fem. Potser en un tema o dos, en aquells aspectes en que a cadascú l'afecten més directament. O en seguir els escàndols econòmics o de corrpució, per allò que tenen de morbós i de cridaner.

Nosaltres sabem -i ho transmetem amb els nostres silencis als ciutadans- que ja no hi ha guió general. Ens perdem en les històries secundàries, que ens ocupen ad infinitum perquè no hi ha tronc central al qual retornar. Els missatges circumstancials concatenats ens fan oblidar molt malament que no hi ha discurs central. Un discurs central que, com tantes altres vegades, no pot ser altre que el de la igualtat. Però tenim por de ja no ser prou populars, de que aquest missatge sigui massa clar i massa poc post-modern per aglutinar grans majories.

No crec que a Espanya tinguem gaire millor futur que el del SPD, a poc que la nostra dreta se n'adoni que ser colindant amb la ultradreta no li fa cap bé.

Això fa por. Doncs bé, em sembla que ens hem de dir que no cal tenir por de no tenir el poder. Forma part dels nostres escenaris possibles des del moment que som un partit democràtic. Del que cal tenir molta por, en canvi, és de no saber parlar de res que no siguin els problemes concrets de la gestió. De no tenir una proposta política general, doncs un partit en que tots els militants aspirin a ser gerents, indefectiblement serà poc atractiu pels ciutadans.

Cal recuperar el discurs de valors. Però no de valors humans o socials (la bondat, l'esforç, l'amor al proïsme...) sinó de valors polítics, com ara la ciutadania, la pau, la gestió i l'accés als recursos, i en primer lloc, clarament en primer lloc com ens diu Flores d'Arcais, la igualtat.

Mesures d'impacte

2009-07-17T00:11:00.004+02:00

Una mesura d'impacte és, sense discussió possible, trobar els bons amics i fer passar les hores xerrant. Calen molt les veus irreverents, especejant les frases dites sense criteri, sense bon sens. Ah...i visca la mirada lasciva sobre les cambreres. Bon estiu.

Nacionalitzar?

2009-03-12T22:55:00.003+01:00

Una emoció continguda recorre part de l'esquerra europeea: els mitjans fan anar la idea de què els governs occidentals, tard o d'hora, nacionalitzaran els principals bancs, com -diuen- ho han començat a fer ja els països d'economies més liberals. Així com el comunisme va fer-se efectiu en un país agrícola en lloc d'un d'industrial, ens fan pensar que seran els països anglosaxons els qui ens conduiran a l'exercici ple dels nous poders de l'Estat.

I un bè negre.

Rescatar no és nacionalitzar. Injectar diners a raig per compensar la hores d'ara infinita marea de milions de dòlars que varen posar en risc els bancs d'allà o d'aquí i la part que ja es va donant per perduda, té,que s'hagi reconegut, l'únic objectiu de no deixar enfonsar-se el sistema bancari de sempre.

Restablerta l'estabilitat...què? Si no es generen nous objectius, noves funcions o nous processos del sistema financer en el conjunt de l'economia, si no es posa l'Estat com a garant permanent i estricte de que són impossibles derives cap a unes finances de casino, si no es vetlla perquè el crèdit dugui incorporat el coneixement de les pràctiques empresarials que es duran a terme amb aquells diners, i no només la seva rendibilitat, si en definitiva no es prioritza el criteri col·lectiu en les operacions que faci un banc quan la titularitat del seu capital és pública....aleshores qualsevol paraula serà vàlida menys nacionalitzar.

Casavella

2009-02-25T20:04:00.004+01:00

A la boda de la Isabel D. vàrem tenir temps per parlar de llibres. En Dani F. va explicar que des de la mort accidental d'en Francisco Casavella no deixava de sentir-ne bones crítiques, i que es dolia de no haver-se'n interessat fins aleshores. Ja n'havia comprat un parell de novel·les. Altres persones, de seguida, es varen sumar als bons propòsits lectors.

Per part meva, ho confesso: no tinc personalitat com a seleccionador de llibres. M'enlluerno amb les lectures dels altres, i em tenalla l'enveja de no haver llegit aquells llibres jo, abans que qui en parla. Tampoc és que això, fet i fet, m'hagi anat malament: així vaig arribar de molt jove a Hemingway i Allan Poe, i així segueixo fins ara, en que m'he llençat a llegir Casavella mossegant l'esquer d'uns escassos quatre comentaris de persones a les que aprecio.

És Casavella un autor de referència? No soc ningú per contestar amb més criteri que el d'un aficionat. A mi em sembla que té allò que en deien "la veu literària". I això és molt. Es fa senzill accedir-hi, d'entrada, perquè la base narrativa és propera al cine i al còmic (certs personatges semblen fins i tot caricatures pròpies d'El Víbora) i en la seva escriptura un s'hi sent molt còmode. La descripció d'entorn, tot i lúcida i molt personal, és sovint de traç gruixut, encara que mica en mica es dibuixa una certa Barcelona, voluntàriament deformada (però sense deixar de reflexarla realitat, suposo).

A El día del Watusi una cosa no falla: tots els personatges són antiherois que el seu autor no sembla estimar gaire. Una feblesa congènita dels uns, una corruptibilitat infinita dels altres: trieu. O ignorància. O estupidesa. O cinisme. Un ventall de baixeses enfilades en una història de creixement personal a desgrat de mentides, drogues, morts i -potser el més encertat de tot- l'enorme ingenuitat d'un país en gran part infantilitzat pels anys de franquisme.

Ja he començat el tercer tom.

El bloc revifa?

2009-02-15T23:04:00.003+01:00

L'amic Orfix ha tafanejat aquest bloc oblidat, després d'una indiscreció meva en la que vaig esmentar haver-lo començat a escriure. El tall d'ara fa tretze mesos és net: el darrer post sembla predir precisament de tot menys ser el darrer, abans d'estroncar-se. L'Orfix me'n fa adonar i reclama més material.

Recordo que ara fa un any els canvis laborals als que feia referència em van fer canviar d'hàbits i rutines, i que vaig perdre de seguida un costum diari d'escriure que encara era molt tendre. Llàstima únicament perquè m'ho passava bé.

Vaig desistir d'entrada de pertànyer a una anella de blogaires socialistes, única porta a la lectura d'ulls desconeguts (i ni tan sols). Altrament dit, no esperava cap lector i això donava llibertat, alhora que no m'enganyava respecte de l'accessibilitat inmediata de ratlles com aquesta. Tenint auto-vetat com tenim el comentari laboral en públic, sobre allò que veiem i llegim cada dia, cal trobar nous espais per comentar amb assiduitat.

Se me n'acuden dos ara mateix, però un l'he de meditar més encara. L'altre és un clàssic bàsic: un llibre de lectures. Atès que hi ha fórmules que funcionen sempre, i que a més em servirà si tot va bé per fer memòria a 31 de desembre de totes les lectures del'any (petita obsessió meva de comptable), en els propers dies comentaré les que he llegit des del gener, és a dir:

Memoria de mis putas tristes, de García Márquez
2666, de Roberto Bolaño
El secreto de las fiestas, de Francisco Casavella
Los juegos feroces (El día del Watusi 1), ídem de F.C.
Viento y joyas (El día del Watusi 2), ídemde F.C. (en curs)

Plantejat això, observem jo el primer si l'empenta rebuda fa revifar definitivament aquest Mas dels Russos.

Un futur pel meu blog

2008-01-20T12:53:00.000+01:00

Aquest és el primer cap de setmana que vinc al mas des que vaig batejar aquest blog amb el seu nom. Si dijous buscava tot preocupat què fer-ne, a més de batejar-lo, és a dir com fer-lo créixer i adquirir presència pròpia, crec que ahir al matí passejant amb la càmara de fotos vaig tenir una idea, si no bona, si prou suggerent com per assajar-la.

A partir d'ara basaré cada un dels meu post en una foto presa d'aquest mas meu, i cada foto haurà de subratllar i donar peu i imatge del que vulgui dir o comentar en aquell post. Així, cada post serà l'excusa per una foto, i la foto l'excusa per un post. El mas esdevindrà potser així, al fil dels dies i de les entrades, metàfora de cabòries personals, però sobretot el mas passarà de ser un element extrany -un títol poc o molt afortunat- a ser l'autèntic protagonista d'aquestes pàgines virtuals.

Emocionat per la perspectiva vaig anar disparant la càmara fins a 65 vegades. Les anireu veient.

Bones notícies laborals

2008-01-18T19:57:00.001+01:00

"E strano..." comença una aria de La Traviata. El personatge experimenta sentiments que no esperava i que li agraden, pero com a primera reaccio els refusa, cantant el "sempre libera". A mi tambe em passa aquesta tarda una mica. Una re-estructuracio de la feina em dona millor posicio i em permet fer mes politica. Cop de teatre!

Balanç dels primers posts

2008-01-18T06:32:00.000+01:00

He llegit posts força millors que els meus. M'ho sembla, sincerament, i vull mirar de respondre perquè. Doncs diguem-ho clar: no en sé gaire i, sobretot, encara no he definit el meu blog. És un blog desdibuixat. No se'l pot catalogar.

En primer lloc, mireu l'estil. Encara sense força. Claret i soso com la sopa d'un convent. De post en post varia com el meu humor. I no: cal escollir-ne un entre tots, no hi ha sortida. I mantenir-lo i treballar-lo. Sigui quin sigui el tema central d'un blog, amb un bon estil esdevé llegible, atractiu, i fa que potser el lector el recordi.

Tanmateix, tot i que l'estil sigui una bona assegurança de vida, el blog haurà de centrar-se en alguna cosa. Arribem al punt clau: de què podem parlar? O millor dit... de què sabem parlar? La resposta més immediata és la més evident, doncs en primer lloc, cadascú sap parlar d'un mateix. Però aquesta pendent onanista, que sovint és la que impera en els blogs, a mi no m'estimula. Si un no sap extreure de les experiències individuals allò que pot interessar als altres, escriure i publicar urbi et orbe els propis pensaments té un component d'exhibicionisme que, com a mínim, no m'interessa.

Només els bons novelistes i poetes transformen la seva vivència en vivència comuna de tots els seus lectors. Jo puc somiar ser un artista, però no en sóc un. Cal trobar pel meu blog un fil conductor més a l'abast.

Planificar Catalunya

2008-01-16T21:49:00.001+01:00

Recordeu aquella frase del Rutger Hauer a Blade Runner, que després de veure la peli tots ens repetim mentalment fins que ens marxa la impressió? L'escriuré en anglès, que hi estem menys acostumats. "I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched C-beams glitter in the dark near Tannhäuser Gate. All those moments will be lost in time like tears in rain. Time to die." La desaparició física se'ns apareix en tot el seu caràcter tràgic, immens, i en major mesura precisament perquè es tracta d'un replicant, d'un robot, que descubreix la por de la mort que els humans per bé o per mal ja hem assumit.

Sense tanta poesia com en la peli -sense gens de poesia- he de dir-vos que avui he vist el futur, el mapa de la futura Catalunya. He vist els territoris canviar i desenvolupar-se, i relligar-se entre ells. He vist el creixement econòmic i de població, a escala. He vist l'energia depassar els turons i buscar les ciutats. Els nous fils que canten solcar les planes i les valls. He vist els recs inundar les parades de fruiters, i els camins. Els molins girar, el trens xiular a l'entrada de les estacions. A vegades a la feina se'ns permet abocar-nos i guaitar per finestres que de fet no existeixen encara. Com en un espectacle de màgia.

Aquests privilegis deixen una sensació ambigua, lleugerament onírica.

Avui si, l'alcalde ha fet un discurs per recordar

2008-01-15T23:23:00.000+01:00

Podeu creure'm: el discurs anual de l'alcalde per al Col·legi de Periodistes ha estat dels que impacten el qui l'escolta. Com que si em poso a fer llargues consideracions això pot ser avorrit, només vull traslladar-vos alguns elements concrets que el poden descriure:

un discurs valent: no ha defugit cap tema, tot i l'any 2007 que ens ha fet patir de debò a tots com a ciutadans. No només això:els ha abordat bastant de cara, molt més en qualsevol cas del que s'hauria un pensat a prori.
un discurs políticament integrador: no ha menystingut l'oposició, tot i els arraconaments patits. Ha tingut un to de dignitat i d'inclusió alhora que no ha sonat fals.
un discurs per a totes les dimensions de Barcelona: la del carrer, la del barri, la de la metròpolis, la catalana, l'espanyola, l'europea, la global
un dibuix de la Barcelona dels propers deu anys: la nova aposta per la regeneració d'espais al nord i al sud de la ciutat, l'aposta per la cultura i la creativitat com a nous motors econòmics, l'aposta per la cohesió social. Tot expressat de manera creïble

I sobretot, la imatge d'un alcalde líder, que té Barcelona al cap i al cor, que sap dirigir també l'administració com l'instrument que ha de ser, i que demostra tenir molta empenta i cap complexe. Tots els militants de la federació de Barcelona esperàvem de fa uns quants mesos sentir un discurs com aquest. I ha arribat en el moment just, després d'una setmana on semblavem haver arribat a una situació de carreró sense eixida. Tant que molts ens vàrem espantar. No res: un malson, al cap i a la fi. Tenim alcalde i tenim projecte. Felicitem-nos-en breument i... a mirar de complir-lo.

De què fa olor el socialisme?

2008-01-14T22:15:00.000+01:00

Francament, avui ha estat un dia políticament decebedor. Em sap greu que el meu primer post sobre el PSC tingui aquest to, però què hi farem. El fet és que el partit ha presentat avui la seva fragància. Sí, no és cap broma. Quan m'ho ha dit el Jaume Bellmunt a mig matí, he tingut un autèntic curtcircuit mental. Plantejar-se una associació de conceptes d'aquest estil m'hagués semblat, un minut abans, com a gairebé tots els meus companys, més propi d'una nit de juerga. Però no: està aquí i és real. I el pitjor no és això: sinó que entre els qui l'han presentat hi havia el Dani Fernández. Jo puc ser escèptic i descregut en moltes coses, poc propens als ismes... llevat d'un: el danifernandezisme, que professo amb total convenciment. És obvi que un fet així no té la menor trascendència política, però crec que el partit li hauria de reservar alguna sortida pública menys frívola. De fet també hi eren, presentant l'invent, la Rocío i la Manuela de Madre. Tampoc els hi hagués desitjat res així a cap de les dues.

Tot plegat no tindria cap importància si la fragància de marras hagués format part del merchandising del partit sense fer-ne propaganda. Tenim llibretes, bolígrafs, tasses, clauers...una bosseta d'herbes aromàtiques no fa gens de mal. Donar-li una dimensió mediàtica fent intervenir primeres espases davant els mitjans per presentar-ho, indica que pretenem propiciar una segona lectura, menys evident. Suposo que es busca donar al psc una pàtina de modernitat, però jo personalment trobo que es queda més en un episodi de vulgaritat a oblidar. Una olor pot ser la metàfora d'una idea, és cert. Però hauríem d'estar un mínim de familiaritzats amb la idea abans de què se'ns presenti la olor que la descriu.

I de ben segur que la proposta, en termes de marketing de producte, és bona. Tothom s'acostarà a olorar-ho, perquè és una novetat. Si és una fragància suau i agradable, se'n vendran moltes. A un euro! ... els hi treuran de les mans, com els globus de sant jordi que omplien la rambla. Eh..jo també vull que siguem un partit popular, abomino de l'elitisme...però no, no crec que coses així siguin necessàries. És d'aquesta manera com pretenem atraure l'atenció de la gent? Quan fa que el psc no fa una proposta política clara i agosarada als ciutadans? Bé, potser tampoc tant, reformar l'Estatut n'era una. Però ara, sobre la taula, no en tenim cap. Gestionem amb rigor i seny, som gent confiable, tot el que vulgueu, però...m'enfin!! és una idea de capsigrany!! Espero que demà el disgust m'haurà passat.

Cal urgentment ser d'esquerres !!!

2008-01-13T22:55:00.001+01:00

No, no és una crida general. Almenys no encara. Així, amb les paraules del títol, és com sovint em sento des de gairebé sempre: és el clam de la consciència política inoculat pel meu entorn proper des que érem criatures. Alguns poden dur altres valors o pensaments gravats de manera inesborrable, el méu es aquest. Un marc de pensament, puc dir ara que ho he après. Un sistema de referències en permanent estat d'alerta. Té a veure el que dic amb la peli que avui hem vist al Verdi Park, This is England. Precisament tot un exemple del que en Lakoff (he avançat força) anomena l'oposició entre la moral del pare estricte contra la moral del pare protector. La història d'un nen skin, una història d'aprenentatge dolorós. Una pel·lícula de les que costa desfer-se. La manca d'afecte, d'atenció, la pena... duen un nen a esdevenir l'aprenent-mascota d'un grup de skins. Ell no veu la diferència entre els qui ho senten com una estètica identitària i els qui en fan un vehicle d'odi social. La recerca del seu reconeixement en el grup, i la recerca d'un sentit a la mort del seu pare, el condueixen a un final que supera el que un nen de la seva edat pot assumir.

L'aproximació emocional a una història derivada d'un problema bàsicament social, en un Regne Unit dels primers vuitanta on les persones eren deixades a la seva sort, funciona. L'autor no expressa un missatge polític, però l'espectador polititzat l'extreu. A desgrat de la plena consciència de les limitacions de la política, i de l'edat que atenua les rauxes, algunes vegades petits grans encerts com aquesta pel·lícula fan que el cor i el cap se t'embalin.

Em regalen el llibre d'en Lakoff i torno a pensar en l'Iraq

2008-01-12T22:46:00.000+01:00

Dijous passat el Juanjo Berbel em va regalar el llibre d'en George Lakoff. No m'ho esperava: tot just després de seure va treure un feix de llibres idèntics i me'n va atansar el primer, assegurant-me que s'havia quedat tots els que hi havia a la llibreria, per regalar-los a gent que ell creia que l'apreciarien. Per ell, em va dir, havia estat una lectura apassionant. Apassionant i instructiva. Amb aquesta excusa, el dinar va començar doncs parlant de les eleccions americanes tot just ara encetades, per posteriorment parlar de traspassos i de futures lleis i acords i projectes. En Juanjo és un excel·lent element, un gestor seriós i modern, ple d'ambició i coneixement. Segur que se'n sortirà amb allò que es proposa.

Però tornem al llibre. Resulta que és un best-seller absolut, com a mínim en el nostre entorn. En parla tothom, el té tothom. Alguns, els més branchés, ja l'havien llegit en anglès. El trobo al despatx del meu jefe, me'l comenten els companys en veure'l a la meva taula. M'està passant massa sovint això de baixar de la figuera pel que fa a les lectures en voga, i fins i tot respecte les notícies i els articles d'opinió. (És la prova que visc capficat i tens, però això ara no és el tema.)

Tinc tendència a prejutjar negativament els best-sellers, i a menystenir interiorment els llibres d'estil anglosaxó que són de tipus direccional: et diuen com t'has de conduir en tals o quals circumstàncies, fent una mena de plantejaments "reveladors" que sovint m'han irritat. En aquest cas la curiositat i l'eximent (per altra banda absurd) de ser una persona del bàndol demòcrata m'han fet encuriosir de debò. És a dir, passar d'una lectura en certa manera obligada, a una lectura desitjada, ansiosa.

Aquest matí, molt d'hora, m'he preparat pel llibre teclejant el nom de l'autor a Google. Sis-centes cinquanta mil entrades. Abans de dirigir-me al web del think-tank que va fundar, he caigut sobre un molt interessant article seu sobre la situació a l'Iraq , escrit fa vora quatre mesos. L'estil directe, la denúncia valenta i clara. Els principis per davant dels interessos. I a més, un enllaç a un document molt rellevant sobre les indecents maniobres d'expoli neo-colonialista del petroli iraquià. La ràpida simpatia per l'article (i el preu del dòlar) m'han empès a comprar de seguida dos llibres més del Rockridge Institute, que espero arribin aviat. Tanmateix, el pensament de què tot el món occidental i no només els Estats Units tenim coses terribles a retreure'ns pel que fa a l'Iraq no m'ha deixat en tot el dia. Un dia de repòs caní i mandra casolana. Amb poques pàgines de llibre avançades encara, però amb el respecte adquirit per aquest professor del Berkeley on farà ja trenta anys vàrem viure.