| Sense massa més de quatre hores de son, he llegit aquest matí dos articles que, per mi, poden posar-se de cantó perquè lliguen. Aquest n'és un i aquest l'altre.
El naixement del primer partit anomenat directament partit d'internet em genera a priori tot l'interès. Però el més remarcable, com es veu de seguida, és que no és un nou partit: és una plataforma organitzativa per tal de superar la democràcia indirecta. No hi ha el més mínim postulat propi al qual adherir-se, i fins i tot pots deixar gravat el teu suport a un partit polític convencional per tal que habitualment els diputats eventuals d'aquesta formació puguin votar, de manera proporcional a la relació de suports individuals que s'acumulin, les propostes del teu autèntic partit. De manera paradoxal, doncs, votant el partit d'internet en el fons estaria votant fonamentalment el meu partit habitual. Evidentment la gràcia segons ells és que podria contribuir a conformar la posició dels diputats respecte de cada matèria que es sotmetés a votació. En definitiva, uns diputats-robot, o en termes més tradicionals, uns diputats-notari. Algun d'ells ho defineix com "partido de internet...tu otro partido".
L'article d'en Bohigas (no puc deixar de dir que habitualment és un opinador que em desagrada) situa precisament en el nucli dels problemes de la nostra societat la manca de política. És a dir, la manca d'objectius, vehiculats pels partits polítics, que tinguin jerarquia per sobre dels condicionaments sempre transitoris de l'evolució econòmica i cultural. L'existència, per tant, de geometries més distingibles en l'acció de cada partit, molt menys variables, i sobretot molt menys vol·lubles. Si no hi ha objectius col·lectius només queda el -legítim, no sóc comunista- interès individual. Però l'articulació col·lectiva en positiu de la suma total dels interessos individuals com a única estratègia global -més o menys això és el que propugnen els liberals- ha mostrat les seves limitacions pràctiques, com ha mostrat sempre les seves limitacions teòriques.
El nou partit d'Internet, que sembla que ha de fer el seu congrés fundacional a Barcelona, és doncs paradigma de que ja no semblen cercar-se més objectius que la no delegació permanent del vot, altrament dit, la no configuració de legitimitats polítiques col·lectives en base a la representació, a la delegació també legítima de la voluntat política individual durant el temps d'una legislatura. I així, quelcom que podria semblar una iniciativa plena de frescor,il·lusionant, amaga al meu entendre una nova prova del temps de francisfukuyanisme en el que semblem inmersos. |
