| Una emoció continguda recorre part de l'esquerra europeea: els mitjans fan anar la idea de què els governs occidentals, tard o d'hora, nacionalitzaran els principals bancs, com -diuen- ho han començat a fer ja els països d'economies més liberals. Així com el comunisme va fer-se efectiu en un país agrícola en lloc d'un d'industrial, ens fan pensar que seran els països anglosaxons els qui ens conduiran a l'exercici ple dels nous poders de l'Estat.
I un bè negre.
Rescatar no és nacionalitzar. Injectar diners a raig per compensar la hores d'ara infinita marea de milions de dòlars que varen posar en risc els bancs d'allà o d'aquí i la part que ja es va donant per perduda, té,que s'hagi reconegut, l'únic objectiu de no deixar enfonsar-se el sistema bancari de sempre.
Restablerta l'estabilitat...què? Si no es generen nous objectius, noves funcions o nous processos del sistema financer en el conjunt de l'economia, si no es posa l'Estat com a garant permanent i estricte de que són impossibles derives cap a unes finances de casino, si no es vetlla perquè el crèdit dugui incorporat el coneixement de les pràctiques empresarials que es duran a terme amb aquells diners, i no només la seva rendibilitat, si en definitiva no es prioritza el criteri col·lectiu en les operacions que faci un banc quan la titularitat del seu capital és pública....aleshores qualsevol paraula serà vàlida menys nacionalitzar.
|
