A la boda de la Isabel D. vàrem tenir temps per parlar de llibres. En Dani F. va explicar que des de la mort accidental d'en Francisco Casavella no deixava de sentir-ne bones crítiques, i que es dolia de no haver-se'n interessat fins aleshores. Ja n'havia comprat un parell de novel·les. Altres persones, de seguida, es varen sumar als bons propòsits lectors.
Per part meva, ho confesso: no tinc personalitat com a seleccionador de llibres. M'enlluerno amb les lectures dels altres, i em tenalla l'enveja de no haver llegit aquells llibres jo, abans que qui en parla. Tampoc és que això, fet i fet, m'hagi anat malament: així vaig arribar de molt jove a Hemingway i Allan Poe, i així segueixo fins ara, en que m'he llençat a llegir Casavella mossegant l'esquer d'uns escassos quatre comentaris de persones a les que aprecio.
És Casavella un autor de referència? No soc ningú per contestar amb més criteri que el d'un aficionat. A mi em sembla que té allò que en deien "la veu literària". I això és molt. Es fa senzill accedir-hi, d'entrada, perquè la base narrativa és propera al cine i al còmic (certs personatges semblen fins i tot caricatures pròpies d'El Víbora) i en la seva escriptura un s'hi sent molt còmode. La descripció d'entorn, tot i lúcida i molt personal, és sovint de traç gruixut, encara que mica en mica es dibuixa una certa Barcelona, voluntàriament deformada (però sense deixar de reflexarla realitat, suposo).
A El día del Watusi una cosa no falla: tots els personatges són antiherois que el seu autor no sembla estimar gaire. Una feblesa congènita dels uns, una corruptibilitat infinita dels altres: trieu. O ignorància. O estupidesa. O cinisme. Un ventall de baixeses enfilades en una història de creixement personal a desgrat de mentides, drogues, morts i -potser el més encertat de tot- l'enorme ingenuitat d'un país en gran part infantilitzat pels anys de franquisme.
Ja he començat el tercer tom. |
