El Mas dels Russos
El Mas dels Russos: 02/2009
25 de febr. 2009
Casavella
A la boda de la Isabel D. vàrem tenir temps per parlar de llibres. En Dani F. va explicar que des de la mort accidental d'en Francisco Casavella no deixava de sentir-ne bones crítiques, i que es dolia de no haver-se'n interessat fins aleshores. Ja n'havia comprat un parell de novel·les. Altres persones, de seguida, es varen sumar als bons propòsits lectors.

Per part meva, ho confesso: no tinc personalitat com a seleccionador de llibres. M'enlluerno amb les lectures dels altres, i em tenalla l'enveja de no haver llegit aquells llibres jo, abans que qui en parla. Tampoc és que això, fet i fet, m'hagi anat malament: així vaig arribar de molt jove a Hemingway i Allan Poe, i així segueixo fins ara, en que m'he llençat a llegir Casavella mossegant l'esquer d'uns escassos quatre comentaris de persones a les que aprecio.


És Casavella un autor de referència? No soc ningú per contestar amb més criteri que el d'un aficionat. A mi em sembla que té allò que en deien "la veu literària". I això és molt. Es fa senzill accedir-hi, d'entrada, perquè la base narrativa és propera al cine i al còmic (certs personatges semblen fins i tot caricatures pròpies d'El Víbora) i en la seva escriptura un s'hi sent molt còmode. La descripció d'entorn, tot i lúcida i molt personal, és sovint de traç gruixut, encara que mica en mica es dibuixa una certa Barcelona, voluntàriament deformada (però sense deixar de reflexarla realitat, suposo).

A El día del Watusi una cosa no falla: tots els personatges són antiherois que el seu autor no sembla estimar gaire. Una feblesa congènita dels uns, una corruptibilitat infinita dels altres: trieu. O ignorància. O estupidesa. O cinisme. Un ventall de baixeses enfilades en una història de creixement personal a desgrat de mentides, drogues, morts i -potser el més encertat de tot- l'enorme ingenuitat d'un país en gran part infantilitzat pels anys de franquisme.

Ja he començat el tercer tom.
posted by Pep Martí @ 20:04   0 comments
15 de febr. 2009
El bloc revifa?
L'amic Orfix ha tafanejat aquest bloc oblidat, després d'una indiscreció meva en la que vaig esmentar haver-lo començat a escriure. El tall d'ara fa tretze mesos és net: el darrer post sembla predir precisament de tot menys ser el darrer, abans d'estroncar-se. L'Orfix me'n fa adonar i reclama més material.

Recordo que ara fa un any els canvis laborals als que feia referència em van fer canviar d'hàbits i rutines, i que vaig perdre de seguida un costum diari d'escriure que encara era molt tendre. Llàstima únicament perquè m'ho passava bé. 

Vaig desistir d'entrada de pertànyer a una anella de blogaires socialistes, única porta a la lectura d'ulls desconeguts (i ni tan sols). Altrament dit, no esperava cap lector i això donava llibertat, alhora que no m'enganyava respecte de l'accessibilitat inmediata de ratlles com aquesta. Tenint auto-vetat com tenim el comentari laboral en públic, sobre allò que veiem i llegim cada dia, cal trobar nous espais per comentar amb assiduitat. 

Se me n'acuden dos ara mateix, però un l'he de meditar més encara. L'altre és un clàssic bàsic: un llibre de lectures. Atès que hi ha fórmules que funcionen sempre, i que a més em servirà si tot va bé per fer memòria a 31 de desembre de totes les lectures del'any (petita obsessió meva de comptable), en els propers dies comentaré les que he llegit des del gener, és a dir:
  • Memoria de mis putas tristes, de García Márquez
  • 2666, de Roberto Bolaño
  • El secreto de las fiestas, de Francisco Casavella
  • Los juegos feroces (El día del Watusi 1), ídem de F.C.
  • Viento y joyas (El día del Watusi 2), ídemde F.C. (en curs)
Plantejat això, observem jo el primer si l'empenta rebuda fa revifar definitivament aquest Mas dels Russos. 

Etiquetes de comentaris:

posted by Pep Martí @ 23:04   1 comments
Al Camp de Tarragona hi ha un mas construit per barcelonins ara ja fa cent anys. Durant la guerra, fou seu temporal d'un petit estat major d'oficials soviètics, a la reraguarda del front. Diuen els més grans del poble que, de fer la guerra, se n'ocupaven poc. Molts anys més tard, el meu avi va comprar aquest mas. Ara és l'únic lloc on tinc temps i ganes de llegir i escriure.
Qui soc

Nom: Pep Martí
Sobre Mi:
See my complete profile
Posts anteriors
Arxiu
Capsa dels crits

La política es el arte de buscar problemas, encontrarlos, hacer un diagnóstico falso y aplicar después los remedios equivocados. (Groucho Marx)

Links
Powered by

Free Blogger Templates

BLOGGER