| 20 de gen. 2008 |
| Un futur pel meu blog |
Aquest és el primer cap de setmana que vinc al mas des que vaig batejar aquest blog amb el seu nom. Si dijous buscava tot preocupat què fer-ne, a més de batejar-lo, és a dir com fer-lo créixer i adquirir presència pròpia, crec que ahir al matí passejant amb la càmara de fotos vaig tenir una idea, si no bona, si prou suggerent com per assajar-la.
A partir d'ara basaré cada un dels meu post en una foto presa d'aquest mas meu, i cada foto haurà de subratllar i donar peu i imatge del que vulgui dir o comentar en aquell post. Així, cada post serà l'excusa per una foto, i la foto l'excusa per un post. El mas esdevindrà potser així, al fil dels dies i de les entrades, metàfora de cabòries personals, però sobretot el mas passarà de ser un element extrany -un títol poc o molt afortunat- a ser l'autèntic protagonista d'aquestes pàgines virtuals.
Emocionat per la perspectiva vaig anar disparant la càmara fins a 65 vegades. Les anireu veient. |
posted by Pep Martí @ 12:53   |
|
|
|
| 18 de gen. 2008 |
| Bones notícies laborals |
| "E strano..." comença una aria de La Traviata. El personatge experimenta sentiments que no esperava i que li agraden, pero com a primera reaccio els refusa, cantant el "sempre libera". A mi tambe em passa aquesta tarda una mica. Una re-estructuracio de la feina em dona millor posicio i em permet fer mes politica. Cop de teatre! |
| posted by Pep Martí @ 19:57 |
|
|
|
|
| Balanç dels primers posts |
He llegit posts força millors que els meus. M'ho sembla, sincerament, i vull mirar de respondre perquè. Doncs diguem-ho clar: no en sé gaire i, sobretot, encara no he definit el meu blog. És un blog desdibuixat. No se'l pot catalogar.
En primer lloc, mireu l'estil. Encara sense força. Claret i soso com la sopa d'un convent. De post en post varia com el meu humor. I no: cal escollir-ne un entre tots, no hi ha sortida. I mantenir-lo i treballar-lo. Sigui quin sigui el tema central d'un blog, amb un bon estil esdevé llegible, atractiu, i fa que potser el lector el recordi.
Tanmateix, tot i que l'estil sigui una bona assegurança de vida, el blog haurà de centrar-se en alguna cosa. Arribem al punt clau: de què podem parlar? O millor dit... de què sabem parlar? La resposta més immediata és la més evident, doncs en primer lloc, cadascú sap parlar d'un mateix. Però aquesta pendent onanista, que sovint és la que impera en els blogs, a mi no m'estimula. Si un no sap extreure de les experiències individuals allò que pot interessar als altres, escriure i publicar urbi et orbe els propis pensaments té un component d'exhibicionisme que, com a mínim, no m'interessa.
Només els bons novelistes i poetes transformen la seva vivència en vivència comuna de tots els seus lectors. Jo puc somiar ser un artista, però no en sóc un. Cal trobar pel meu blog un fil conductor més a l'abast. |
| posted by Pep Martí @ 6:32 |
|
|
|
| 16 de gen. 2008 |
| Planificar Catalunya |
Recordeu aquella frase del Rutger Hauer a Blade Runner, que després de veure la peli tots ens repetim mentalment fins que ens marxa la impressió? L'escriuré en anglès, que hi estem menys acostumats. "I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched C-beams glitter in the dark near Tannhäuser Gate. All those moments will be lost in time like tears in rain. Time to die." La desaparició física se'ns apareix en tot el seu caràcter tràgic, immens, i en major mesura precisament perquè es tracta d'un replicant, d'un robot, que descubreix la por de la mort que els humans per bé o per mal ja hem assumit.
Sense tanta poesia com en la peli -sense gens de poesia- he de dir-vos que avui he vist el futur, el mapa de la futura Catalunya. He vist els territoris canviar i desenvolupar-se, i relligar-se entre ells. He vist el creixement econòmic i de població, a escala. He vist l'energia depassar els turons i buscar les ciutats. Els nous fils que canten solcar les planes i les valls. He vist els recs inundar les parades de fruiters, i els camins. Els molins girar, el trens xiular a l'entrada de les estacions. A vegades a la feina se'ns permet abocar-nos i guaitar per finestres que de fet no existeixen encara. Com en un espectacle de màgia.
Aquests privilegis deixen una sensació ambigua, lleugerament onírica. |
| posted by Pep Martí @ 21:49 |
|
|
|
| 15 de gen. 2008 |
| Avui si, l'alcalde ha fet un discurs per recordar |
Podeu creure'm: el discurs anual de l'alcalde per al Col·legi de Periodistes ha estat dels que impacten el qui l'escolta. Com que si em poso a fer llargues consideracions això pot ser avorrit, només vull traslladar-vos alguns elements concrets que el poden descriure:
- un discurs valent: no ha defugit cap tema, tot i l'any 2007 que ens ha fet patir de debò a tots com a ciutadans. No només això:els ha abordat bastant de cara, molt més en qualsevol cas del que s'hauria un pensat a prori.
- un discurs políticament integrador: no ha menystingut l'oposició, tot i els arraconaments patits. Ha tingut un to de dignitat i d'inclusió alhora que no ha sonat fals.
- un discurs per a totes les dimensions de Barcelona: la del carrer, la del barri, la de la metròpolis, la catalana, l'espanyola, l'europea, la global
- un dibuix de la Barcelona dels propers deu anys: la nova aposta per la regeneració d'espais al nord i al sud de la ciutat, l'aposta per la cultura i la creativitat com a nous motors econòmics, l'aposta per la cohesió social. Tot expressat de manera creïble
I sobretot, la imatge d'un alcalde líder, que té Barcelona al cap i al cor, que sap dirigir també l'administració com l'instrument que ha de ser, i que demostra tenir molta empenta i cap complexe. Tots els militants de la federació de Barcelona esperàvem de fa uns quants mesos sentir un discurs com aquest. I ha arribat en el moment just, després d'una setmana on semblavem haver arribat a una situació de carreró sense eixida. Tant que molts ens vàrem espantar. No res: un malson, al cap i a la fi. Tenim alcalde i tenim projecte. Felicitem-nos-en breument i... a mirar de complir-lo. |
| posted by Pep Martí @ 23:23 |
|
|
|
| 14 de gen. 2008 |
| De què fa olor el socialisme? |
Francament, avui ha estat un dia políticament decebedor. Em sap greu que el meu primer post sobre el PSC tingui aquest to, però què hi farem. El fet és que el partit ha presentat avui la seva fragància. Sí, no és cap broma. Quan m'ho ha dit el Jaume Bellmunt a mig matí, he tingut un autèntic curtcircuit mental. Plantejar-se una associació de conceptes d'aquest estil m'hagués semblat, un minut abans, com a gairebé tots els meus companys, més propi d'una nit de juerga. Però no: està aquí i és real. I el pitjor no és això: sinó que entre els qui l'han presentat hi havia el Dani Fernández. Jo puc ser escèptic i descregut en moltes coses, poc propens als ismes... llevat d'un: el danifernandezisme, que professo amb total convenciment. És obvi que un fet així no té la menor trascendència política, però crec que el partit li hauria de reservar alguna sortida pública menys frívola. De fet també hi eren, presentant l'invent, la Rocío i la Manuela de Madre. Tampoc els hi hagués desitjat res així a cap de les dues. Tot plegat no tindria cap importància si la fragància de marras hagués format part del merchandising del partit sense fer-ne propaganda. Tenim llibretes, bolígrafs, tasses, clauers...una bosseta d'herbes aromàtiques no fa gens de mal. Donar-li una dimensió mediàtica fent intervenir primeres espases davant els mitjans per presentar-ho, indica que pretenem propiciar una segona lectura, menys evident. Suposo que es busca donar al psc una pàtina de modernitat, però jo personalment trobo que es queda més en un episodi de vulgaritat a oblidar. Una olor pot ser la metàfora d'una idea, és cert. Però hauríem d'estar un mínim de familiaritzats amb la idea abans de què se'ns presenti la olor que la descriu. I de ben segur que la proposta, en termes de marketing de producte, és bona. Tothom s'acostarà a olorar-ho, perquè és una novetat. Si és una fragància suau i agradable, se'n vendran moltes. A un euro! ... els hi treuran de les mans, com els globus de sant jordi que omplien la rambla.  Eh..jo també vull que siguem un partit popular, abomino de l'elitisme...però no, no crec que coses així siguin necessàries. És d'aquesta manera com pretenem atraure l'atenció de la gent? Quan fa que el psc no fa una proposta política clara i agosarada als ciutadans? Bé, potser tampoc tant, reformar l'Estatut n'era una. Però ara, sobre la taula, no en tenim cap. Gestionem amb rigor i seny, som gent confiable, tot el que vulgueu, però... m'enfin!! és una idea de capsigrany!! Espero que demà el disgust m'haurà passat. |
| posted by Pep Martí @ 22:15 |
|
|
|
| 13 de gen. 2008 |
| Cal urgentment ser d'esquerres !!! |
No, no és una crida general. Almenys no encara. Així, amb les paraules del títol, és com sovint em sento des de gairebé sempre: és el clam de la consciència política inoculat pel meu entorn proper des que érem criatures. Alguns poden dur altres valors o pensaments gravats de manera inesborrable, el méu es aquest. Un marc de pensament, puc dir ara que ho he après. Un sistema de referències en permanent estat d'alerta. Té a veure el que dic amb la peli que avui hem vist al Verdi Park, This is England. Precisament tot un exemple del que en Lakoff (he avançat força) anomena l'oposició entre la moral del pare estricte contra la moral del pare protector. La història d'un nen skin, una història d'aprenentatge dolorós. Una pel·lícula de les que costa desfer-se. La manca d'afecte, d'atenció, la pena... duen un nen a esdevenir l'aprenent-mascota d'un grup de skins. Ell no veu la diferència entre els qui ho senten com una estètica identitària i els qui en fan un vehicle d'odi social. La recerca del seu reconeixement en el grup, i la recerca d'un sentit a la mort del seu pare, el condueixen a un final que supera el que un nen de la seva edat pot assumir.
L'aproximació emocional a una història derivada d'un problema bàsicament social, en un Regne Unit dels primers vuitanta on les persones eren deixades a la seva sort, funciona. L'autor no expressa un missatge polític, però l'espectador polititzat l'extreu. A desgrat de la plena consciència de les limitacions de la política, i de l'edat que atenua les rauxes, algunes vegades petits grans encerts com aquesta pel·lícula fan que el cor i el cap se t'embalin. |
| posted by Pep Martí @ 22:55 |
|
|
|
| 12 de gen. 2008 |
| Em regalen el llibre d'en Lakoff i torno a pensar en l'Iraq |
Dijous passat el Juanjo Berbel em va regalar el llibre d'en George Lakoff. No m'ho esperava: tot just després de seure va treure un feix de llibres idèntics i me'n va atansar el primer, assegurant-me que s'havia quedat tots els que hi havia a la llibreria, per regalar-los a gent que ell creia que l'apreciarien. Per ell, em va dir, havia estat una lectura apassionant. Apassionant i instructiva. Amb aquesta excusa, el dinar va començar doncs parlant de les eleccions americanes tot just ara encetades, per posteriorment parlar de traspassos i de futures lleis i acords i projectes. En Juanjo és un excel·lent element, un gestor seriós i modern, ple d'ambició i coneixement. Segur que se'n sortirà amb allò que es proposa. Però tornem al llibre. Resulta que és un best-seller absolut, com a mínim en el nostre entorn. En parla tothom, el té tothom. Alguns, els més branchés, ja l'havien llegit en anglès. El trobo al despatx del meu jefe, me'l comenten els companys en veure'l a la meva taula. M'està passant massa sovint això de baixar de la figuera pel que fa a les lectures en voga, i fins i tot respecte les notícies i els articles d'opinió. (És la prova que visc capficat i tens, però això ara no és el tema.) Tinc tendència a prejutjar negativament els best-sellers, i a menystenir interiorment els llibres d'estil anglosaxó que són de tipus direccional: et diuen com t'has de conduir en tals o quals circumstàncies, fent una mena de plantejaments "reveladors" que sovint m'han irritat. En aquest cas la curiositat i l'eximent (per altra banda absurd) de ser una persona del bàndol demòcrata m'han fet encuriosir de debò. És a dir, passar d'una lectura en certa manera obligada, a una lectura desitjada, ansiosa. Aquest matí, molt d'hora, m'he preparat pel llibre teclejant el nom de l'autor a Google. Sis-centes cinquanta mil entrades. Abans de dirigir-me al web del think-tank que va fundar, he caigut sobre un molt interessant article seu sobre la situació a l'Iraq , escrit fa vora quatre mesos. L'estil directe, la denúncia valenta i clara. Els principis per davant dels interessos. I a més, un enllaç a un document molt rellevant sobre les indecents maniobres d'expoli neo-colonialista del petroli iraquià. La ràpida simpatia per l'article (i el preu del dòlar) m'han empès a comprar de seguida dos llibres més del Rockridge Institute, que espero arribin aviat. Tanmateix, el pensament de què tot el món occidental i no només els Estats Units tenim coses terribles a retreure'ns pel que fa a l'Iraq no m'ha deixat en tot el dia. Un dia de repòs caní i mandra casolana. Amb poques pàgines de llibre avançades encara, però amb el respecte adquirit per aquest professor del Berkeley on farà ja trenta anys vàrem viure. |
| posted by Pep Martí @ 22:46 |
|
|
|
|
| Al Camp de Tarragona hi ha un mas construit per barcelonins ara ja fa cent anys. Durant la guerra, fou seu temporal d'un petit estat major d'oficials soviètics, a la reraguarda del front. Diuen els més grans del poble que, de fer la guerra, se n'ocupaven poc. Molts anys més tard, el meu avi va comprar aquest mas. Ara és l'únic lloc on tinc temps i ganes de llegir i escriure. |
| Qui soc |
|
Nom: Pep Martí
Sobre Mi:
See my complete profile
|
| Posts anteriors |
|
| Arxiu |
|
|
| Capsa dels crits |
La política es el arte de buscar problemas, encontrarlos, hacer un diagnóstico falso y aplicar después los remedios equivocados. (Groucho Marx) |
| Links |
|
|
| Powered by |
 |
|
