| 3 de des. 2009 |
| Un crit ofegat |
| Amics, m'acosto a aquest racó desert a cridar-ho: DEPLORO PROFUNDAMENT la pràctica eliminació de l'impost de successions que aquests dies s'està "perpetrant".
Per un motiu doble: - en primer lloc perquè la reducció prou significativa d'ingressos que suposarà (500? 600? 700 milions d'euros?) no tindrà en paral·lel una reducció de despesa. Altrament dit, per fer el mateix que es volia fer, caldrà endeutar-se més. És a dir, que el que deixen de pagar aquells que han tingut un increment de renda lligat a una herència ho pagarem entre tots, haguem heretat o no. Algú ho troba just?
- en segon lloc perquè els impostos no són excuses per disposar d'ingressos fiscals que permetin fer polítiques públiques. Cada un d'ells respon a quelcom, a una idea prèvia: a una voluntat de re-equilibri o redistribució (IRPF), o bé a l'ús de l'espai col·lectiu (IVTM), o al fet de provocar despesa pública (hidrocarburs, alcohol, tabac), o al consum i producció de béns (IVA) .... L'impost de successions, concretament, deriva del plantejament que la riquesa d'una persona no ha de perpetuar-se íntegrament en els seus descendents. Si bé la família és un dels elements fonamentals de l'existència, i és legítim voler que el patrimoni propi serveixi per fer més senzilla la vida dels teus quan et moris, fins ara s'havia considerat que aquest accés a una renda que un no s'ha guanyat per sí mateix, fos gravat per un impost que derivi cap a tota la societat una part de l'herència. Sinó, les fortunes es perpetuarien sense que ningú hagués de fer res per guanyar-se la posició social. O per dir-ho més senzill, encara viuríem sota el poder de l'aristocràcia si no s'hagués posat en dubte i lluitat contra la transmissió paterno-filial del poder, la propietat i la riquesa. Ja sabem que en gran part és així encara, però eliminant l'impost de successions el que fem és dir que no ens importa, que ja ens sembla bé.
Ja ningú sap codificar l'impost en aquesta clau. Fixeu-vos en el vídeo, tothom, periodista i entrevistat, parteixen de la base que hi ha una voracitat recaptatòria de..."Hisenda"...que "no perdona" (la qual cosa vol dir per altra banda que de fet no s'acaba identificant que qui recull l'impost és la Generalitat i no l'AGE).
Puc acceptar que hi hagi mínims exempts. Per sota d'un cert llindar, no podem parlar d'ingressos rellevants que reclamin ser gravats. Fins i tot s'aniria en contra del re-equilibri que entenc desitjable. Però no puc acceptar que ens tremolin les cames quan CiU i ERC amenacen amb pactar pel seu cantó l'eliminació de l'impost.
Per descomptat que no voldria finiquitar la legislatura a aquestes alçades. Però penso que podíem haver-hi oposat una certa reistència. La sensació que donem és que la nostra manera d'afrontar la corresponsabilitat fiscal és pulint-nos els impostos. Així que...set-cents milions menys? D'acord, però del pressupost dels vostres departaments. Menys ajudes a l'esport, a la cooperació, a la cultura, endarreriment de l'extensió de les polítiques de dependència, menys suport a la innovació empresarial... oi que no ens ho podem permetre? Si tant ho voleu, carregueu amb el pes de les vostres decisions.
Tampoc és que des del PSC haguem estat gaire àgils mentalment. ERC necessitava demostrar que el seu recolzament a l'acord de finançament es traduïa en quelcom de substancial, molt tangible. Si ja no ens expolien tant, s'ha de notar. I què més simbòlic per gent que ve de pagès que deixar de gravar les herències?
ERC fa política, i nosaltres ja només sabem fer gestió. |
posted by Pep Martí @ 23:16   |
|
|
|
| 22 de nov. 2009 |
| Articles paral·lels |
| Sense massa més de quatre hores de son, he llegit aquest matí dos articles que, per mi, poden posar-se de cantó perquè lliguen. Aquest n'és un i aquest l'altre.
El naixement del primer partit anomenat directament partit d'internet em genera a priori tot l'interès. Però el més remarcable, com es veu de seguida, és que no és un nou partit: és una plataforma organitzativa per tal de superar la democràcia indirecta. No hi ha el més mínim postulat propi al qual adherir-se, i fins i tot pots deixar gravat el teu suport a un partit polític convencional per tal que habitualment els diputats eventuals d'aquesta formació puguin votar, de manera proporcional a la relació de suports individuals que s'acumulin, les propostes del teu autèntic partit. De manera paradoxal, doncs, votant el partit d'internet en el fons estaria votant fonamentalment el meu partit habitual. Evidentment la gràcia segons ells és que podria contribuir a conformar la posició dels diputats respecte de cada matèria que es sotmetés a votació. En definitiva, uns diputats-robot, o en termes més tradicionals, uns diputats-notari. Algun d'ells ho defineix com "partido de internet...tu otro partido".
L'article d'en Bohigas (no puc deixar de dir que habitualment és un opinador que em desagrada) situa precisament en el nucli dels problemes de la nostra societat la manca de política. És a dir, la manca d'objectius, vehiculats pels partits polítics, que tinguin jerarquia per sobre dels condicionaments sempre transitoris de l'evolució econòmica i cultural. L'existència, per tant, de geometries més distingibles en l'acció de cada partit, molt menys variables, i sobretot molt menys vol·lubles. Si no hi ha objectius col·lectius només queda el -legítim, no sóc comunista- interès individual. Però l'articulació col·lectiva en positiu de la suma total dels interessos individuals com a única estratègia global -més o menys això és el que propugnen els liberals- ha mostrat les seves limitacions pràctiques, com ha mostrat sempre les seves limitacions teòriques.
El nou partit d'Internet, que sembla que ha de fer el seu congrés fundacional a Barcelona, és doncs paradigma de que ja no semblen cercar-se més objectius que la no delegació permanent del vot, altrament dit, la no configuració de legitimitats polítiques col·lectives en base a la representació, a la delegació també legítima de la voluntat política individual durant el temps d'una legislatura. I així, quelcom que podria semblar una iniciativa plena de frescor,il·lusionant, amaga al meu entendre una nova prova del temps de francisfukuyanisme en el que semblem inmersos. |
| posted by Pep Martí @ 9:21 |
|
|
|
| 31 d’oct. 2009 |
| Amarga corrupció |
| Un pelotazo vulgar, es diria. Amb blanqueig de diners provinents d'alguna operació o negoci il·legals o parcialment opacs a hisenda. I potser més malifetes o delictes, greus o menys greus, antics o recents. No en sabem els extrems més concrets, però sembla ja tot prou definitiu per afirmar que la corrupció ha tornat a emergir dins el PSC.
Una reacció ràpida dels nostres dirigents ha produït un mal necessari. Fer saltar pels aires la presumpció d'innocència quan parlem de polítics en actiu. No la jurídica, és clar. Però sí la de servidor públic. Fins i tot -costa no tenir dubtes sobre aquest extrem- se'ls suspèn de militància.
Molt bé. Hem mostrat què fem quan una persona és "enfocada" per un jutge respecte de matèries relatives a la seva gestió municipal, dins un procediment penal. Podrem sostenir sempre aquest nivell d'exigència?
Hi ha quelcom que no podem oblidar. La indignació de la gent no ve del cas concret. Ve de què es pren com a cas paradigmàtic. Els responsables públics ens hem creat el nostre propi sistema de valors de moralitat pública. No el que publiquem a les lleis, no. Un codi no escrit, que ens transmetem per tradició oral. I que ens permet sentir-nos psicològicament habilitats per transitar en les zones grises, aquelles en que les coses no són objectivament delicte en termes de la lletra de les lleis però que trenquen les regles que els ciutadans ens dicten. Coses que no es poden explicar perquè tendeixen a haver de ser justificades molt. "Ells no ho poden entendre".
Tot el que els ciutadans no poden entendre...és signe de que ens hauríem de guardar de fer-ho. |
| posted by Pep Martí @ 1:36 |
|
|
|
| 25 d’oct. 2009 |
| Article important |
| Avui el periodista italià Paolo Flores d'Arcais publica a El País un article que em sembla molt important. Lectura obligada per entendre com s'esfilagarsa lentament el lligam que ens uneix amb els ciutadans. No és només la participació electoral el termòmetre que hem de mirar, sino el que mou (i el que no mou) els ciutadans a participar, a les urnes i més enllà d'aquestes.
Els ciutadans ja només participen quasi-massivament a les eleccions generals, on hi ha una disputa igualada pel poder. Una disputa entre dos que van molt empatats estimula el reflex de la identificació. Alhora, tractant-se de les eleccions més polítiques i de més gran trascendència internacional, molta gent considera que són les més decisives per la imatge política col·lectiva.
Però entremig, ens hem acostumat de manera sorprenent a veure com ningú té especial interès en el que fem. Potser en un tema o dos, en aquells aspectes en que a cadascú l'afecten més directament. O en seguir els escàndols econòmics o de corrpució, per allò que tenen de morbós i de cridaner.
Nosaltres sabem -i ho transmetem amb els nostres silencis als ciutadans- que ja no hi ha guió general. Ens perdem en les històries secundàries, que ens ocupen ad infinitum perquè no hi ha tronc central al qual retornar. Els missatges circumstancials concatenats ens fan oblidar molt malament que no hi ha discurs central. Un discurs central que, com tantes altres vegades, no pot ser altre que el de la igualtat. Però tenim por de ja no ser prou populars, de que aquest missatge sigui massa clar i massa poc post-modern per aglutinar grans majories.
No crec que a Espanya tinguem gaire millor futur que el del SPD, a poc que la nostra dreta se n'adoni que ser colindant amb la ultradreta no li fa cap bé.
Això fa por. Doncs bé, em sembla que ens hem de dir que no cal tenir por de no tenir el poder. Forma part dels nostres escenaris possibles des del moment que som un partit democràtic. Del que cal tenir molta por, en canvi, és de no saber parlar de res que no siguin els problemes concrets de la gestió. De no tenir una proposta política general, doncs un partit en que tots els militants aspirin a ser gerents, indefectiblement serà poc atractiu pels ciutadans.
Cal recuperar el discurs de valors. Però no de valors humans o socials (la bondat, l'esforç, l'amor al proïsme...) sinó de valors polítics, com ara la ciutadania, la pau, la gestió i l'accés als recursos, i en primer lloc, clarament en primer lloc com ens diu Flores d'Arcais, la igualtat. |
| posted by Pep Martí @ 10:16 |
|
|
|
| 17 de jul. 2009 |
| Mesures d'impacte |
Una mesura d'impacte és, sense discussió possible, trobar els bons amics i fer passar les hores xerrant. Calen molt les veus irreverents, especejant les frases dites sense criteri, sense bon sens. Ah...i visca la mirada lasciva sobre les cambreres. Bon estiu. |
| posted by Pep Martí @ 0:11 |
|
|
|
| 12 de març 2009 |
| Nacionalitzar? |
| Una emoció continguda recorre part de l'esquerra europeea: els mitjans fan anar la idea de què els governs occidentals, tard o d'hora, nacionalitzaran els principals bancs, com -diuen- ho han començat a fer ja els països d'economies més liberals. Així com el comunisme va fer-se efectiu en un país agrícola en lloc d'un d'industrial, ens fan pensar que seran els països anglosaxons els qui ens conduiran a l'exercici ple dels nous poders de l'Estat.
I un bè negre.
Rescatar no és nacionalitzar. Injectar diners a raig per compensar la hores d'ara infinita marea de milions de dòlars que varen posar en risc els bancs d'allà o d'aquí i la part que ja es va donant per perduda, té,que s'hagi reconegut, l'únic objectiu de no deixar enfonsar-se el sistema bancari de sempre.
Restablerta l'estabilitat...què? Si no es generen nous objectius, noves funcions o nous processos del sistema financer en el conjunt de l'economia, si no es posa l'Estat com a garant permanent i estricte de que són impossibles derives cap a unes finances de casino, si no es vetlla perquè el crèdit dugui incorporat el coneixement de les pràctiques empresarials que es duran a terme amb aquells diners, i no només la seva rendibilitat, si en definitiva no es prioritza el criteri col·lectiu en les operacions que faci un banc quan la titularitat del seu capital és pública....aleshores qualsevol paraula serà vàlida menys nacionalitzar.
|
| posted by Pep Martí @ 22:55 |
|
|
|
| 25 de febr. 2009 |
| Casavella |
A la boda de la Isabel D. vàrem tenir temps per parlar de llibres. En Dani F. va explicar que des de la mort accidental d'en Francisco Casavella no deixava de sentir-ne bones crítiques, i que es dolia de no haver-se'n interessat fins aleshores. Ja n'havia comprat un parell de novel·les. Altres persones, de seguida, es varen sumar als bons propòsits lectors.
Per part meva, ho confesso: no tinc personalitat com a seleccionador de llibres. M'enlluerno amb les lectures dels altres, i em tenalla l'enveja de no haver llegit aquells llibres jo, abans que qui en parla. Tampoc és que això, fet i fet, m'hagi anat malament: així vaig arribar de molt jove a Hemingway i Allan Poe, i així segueixo fins ara, en que m'he llençat a llegir Casavella mossegant l'esquer d'uns escassos quatre comentaris de persones a les que aprecio.
És Casavella un autor de referència? No soc ningú per contestar amb més criteri que el d'un aficionat. A mi em sembla que té allò que en deien "la veu literària". I això és molt. Es fa senzill accedir-hi, d'entrada, perquè la base narrativa és propera al cine i al còmic (certs personatges semblen fins i tot caricatures pròpies d'El Víbora) i en la seva escriptura un s'hi sent molt còmode. La descripció d'entorn, tot i lúcida i molt personal, és sovint de traç gruixut, encara que mica en mica es dibuixa una certa Barcelona, voluntàriament deformada (però sense deixar de reflexarla realitat, suposo).
A El día del Watusi una cosa no falla: tots els personatges són antiherois que el seu autor no sembla estimar gaire. Una feblesa congènita dels uns, una corruptibilitat infinita dels altres: trieu. O ignorància. O estupidesa. O cinisme. Un ventall de baixeses enfilades en una història de creixement personal a desgrat de mentides, drogues, morts i -potser el més encertat de tot- l'enorme ingenuitat d'un país en gran part infantilitzat pels anys de franquisme.
Ja he començat el tercer tom. |
| posted by Pep Martí @ 20:04 |
|
|
|
|
| Al Camp de Tarragona hi ha un mas construit per barcelonins ara ja fa cent anys. Durant la guerra, fou seu temporal d'un petit estat major d'oficials soviètics, a la reraguarda del front. Diuen els més grans del poble que, de fer la guerra, se n'ocupaven poc. Molts anys més tard, el meu avi va comprar aquest mas. Ara és l'únic lloc on tinc temps i ganes de llegir i escriure. |
| Qui soc |
|
Nom: Pep Martí
Sobre Mi:
See my complete profile
|
| Posts anteriors |
|
| Arxiu |
|
|
| Capsa dels crits |
La política es el arte de buscar problemas, encontrarlos, hacer un diagnóstico falso y aplicar después los remedios equivocados. (Groucho Marx) |
| Links |
|
|
| Powered by |
 |
|
